Llibres finançats amb èxit

Editeu el vostre llibre sense haver de pagar res

Acollidora Calcuta

Autor: Jesús A. Vila

Calcuta de Jesús VilaQui estima Calcuta?

El llibre que teniu a les mans no és un llibre d’història. Sí, un llibre d’històries i, per tant, un llibre de ficcions. Un llibre de ficcions que podrien haver passat a qualsevol ciutat, però que passen en una de particular i molt definible i, probablement, no per casualitat. Les històries que la componen formen part del bagatge particular de l’autor, però també de l’atmosfera d’una ciutat que és peculiar i intransferible. I que reclama una atenció especial.

Durant molts anys he mantingut la teoria que així com hi ha persones que neixen amb una flor al cul i altres que no han parat de plorar des dels primers assots, hi ha ciutats afortunades i ciutats desgraciades, que és tant com dir que hi ha llocs on la gent viu molt bé i altres on la gent no té més remei que malviure-hi. No es tracta del clima, ni del lloc concret, malgrat que tot ajuda i hi ha geografies més aviat amables i altres més aviat convulses. Es tracta de tenir carrers nets, edificis ben construïts, un urbanisme ordenat, un aire pur, uns espais verds accessibles i suficients, una mobilitat senzilla i assegurada, uns serveis idonis i puntuals, uns equipaments a l’alçada de les necessitats, una administració competent que gestioni bé, un equilibri productiu, la sensació de seguretat indispensable i un nivell de convivència garantida. Segurament hi ha més elements que ajuden, però des del punt de vista comunitari, el que cal reclamar-li a una societat avençada són aquests paràmetres que permeten uns estàndards de qualitat de vida raonable. Molts d’aquests aspectes tenen bastant a veure amb la història: els edificis ben construïts, l’urbanisme ordenat, els espais verds suficients... altres, en canvi, molt més amb la gestió: els carrers nets, la mobilitat, els serveis, els equipaments; i tants altres, amb una barreja d’elements relacionats tant amb la història i la cultura com amb la gestió, i fins i tot amb la geografia: l’aire pur, la sensació de seguretat, la convivència, l’equilibri productiu, etc. Cada ciutat és diferent perquè cada ciutat és producte d’aquests paràmetres variables que s’interrelacionen a través del temps: el lloc on es funden, la característica en el moment històric del naixement i els fenòmens que es donen al llarg del seu desenvolupament físic. No és el mateix una ciutat fundada com a conseqüència de l’establiment de la cort reial, que una ciutat sorgida a la riba d’un riu útil per impulsar una indústria concreta o una ciutat sorgida per acollir els allaus de població requerida pel desenvolupament econòmic.

Tots sabem que el model de ciutat esmentat en primer terme, acostuma a tenir un urbanisme ordenat d’origen, grans espais verds i enormes edificacions regulars, per exemple, mentre que el segon model garanteix ciutats més aviat grises i desequilibrades pel que fa a l’urbanisme i a la indústria, i el tercer model s’ajusta a les ciutats construïdes sobre la base de la demanda creixent d’habitacles més aviat d’escassa qualitat, fetes a corre cuita, sense cap ordre i sense cap reserva urbana de sol, gairebé sempre a redós de les ciutats nascudes o crescudes com a conseqüència de la revolució industrial.

Com es pot veure, aquella teoria de les ciutats afortunades i les desgraciades de la qual parlava a l’inici, està estretament relacionada amb aquesta evolució històrica dels diferents models. Però hi ha més, perquè malgrat que és veritat que els orígens determinen, tinc la sensació que les ciutats afortunades aconsegueixen uns equips humans de gestió que les afavoreixen, i les desgraciades més aviat al contrari. Té a veure també amb allò que hem escoltat moltes vegades d’estimar-se la ciutat, d’identificar-se amb ella, amb la seva història i amb la seva capacitat de futur que és tant com estimar-se la gent que hi viu i tots els elements que la configuren: l’urbanisme ordenat, els espais verds, la qualitat constructiva, la mobilitat suficient, la higiene col·lectiva, els serveis i els equipaments, l’equilibri dels sectors productius en la mesura de les possibilitats, la inexistència de contaminacions, la garantia de seguretat i convivència, etc. Té a veure, finalment, amb la capacitat per amollar-se o resistir-se a les forces centrípetes i centrífugues que es produeixen en tot col·lectiu humà a l’hora de determinar-ne cap a on cal anar.

És veritat que no és el mateix governar una ciutat on el territori és propietat dels que hi viuen, que una ciutat on el territori està en mans alienes. Quan l’espai de la ciutat és dels mateixos veïns, és més fàcil posar-se d’acord per no malmetre res. Quan el territori és aliè, l’únic objectiu és treure’n rendiment, i si no hi ha límits legals o resistències administratives, no es pot esperar cap altre més resultat que el benefici exagerat d’uns pocs en detriment de la majoria. Gairebé sempre, entre els que venen el territori d’un lloc on no hi viuen, i els que reben les conseqüències perquè sí hi viuen. Per això els bons equips humans de gestió són tan importants a les ciutats afortunades i han resultat tan prescindibles a les altres. No hi ha patrons per determinar-ne aquests equips humans perquè, si els escoltes, tots s’estimen la ciutat. Però hi ha un imperceptible factor que resulta a la llarga prou il·lustratiu. El que s’estima la ciutat acostuma a quedar-s’hi. Hi viu.

Llenço voluntàriament pedres contra el meu taulat de vidre, per reivindicar-ne les excepcions que sempre hi són, perquè jo, que sembla que m’estimo la ciutat de la que parla aquest llibre, i sobre la que tant he escrit, la vaig abandonar com a residència fa 20 anys, malgrat que no hi ha setmana que no la trepitgi diverses vegades. En descàrrec propi he de dir que parlava dels equips de gestió de la ciutat referida i jo no n’he format mai part de cap. I no he participat de cap perquè, en la meva època, no n’hi havia prou a caure bé als que t’havien d’elegir. Resultava indispensable caure bé als que t’havien de posar a la llista electoral. I no va ser el cas.

Ja és hora de dir que la ciutat de què parla aquest llibre és l’Hospitalet de Llobregat. La ciutat on l’autor va estudiar el batxillerat i, per tant, com defensava Max Aub, “la meva ciutat eterna”. El títol —que em provoca  dolor— reuneix, com és ben visible, les dues realitats contradictòries que la defineixen. Si la ciutat es diu l’Hospitalet és perquè rep el nom d’un petit establiment d’acollida: hospital, hostal, que aixoplugava la gent que es dirigia a Barcelona abans d’arribar a les muralles. L’objectiu del viatger era Barcelona. Sempre, en aquestes contrades, l’objectiu del viatger i després del resident, ha estat Barcelona o el que Barcelona ha representat en l’imaginari col·lectiu. De Barcelona eren majoritàriament els fabricants que reclamaven mà d’obra i els terratinents que venien les parcel·les per obrir carrers i construir llars modestes pels nous hospitalencs. L’Hospitalet ha acollit, històricament, per la mateixa causa que un gat caça ratolins: hi va amb el seu instint. No és una qüestió d’amabilitat solidària. És la raó de ser de la seva existència.

Potser el que no estava prescrit és que els equips humans que han gestionat la ciutat la convertissin en Calcuta. Calcuta és aquesta ciutat índia, capital de l’Estat de Bengala, que passava fa anys per ser la més densa del planeta, la que tenia més habitants per kilòmetre quadrat. Això avui sembla que ja no és així, malgrat la seva àrea metropolitana supera de llarg els 15 milions d’habitants amb una densitat que arriba als 24.000 h/Km2. També Calcuta és una ciutat contradictòria. La coneixen com la ciutat de l’alegria (Lapierre dixit) però és allà on la Mare Teresa va mostrar al món la insultant misèria dels pobres que l’habiten, i que viuen i moren permanentment als seus carrers. Va néixer com un punt comercial neuràlgic —on va establir la seu la Companyia Britànica de les Índies Orientals— en una insana zona d’aiguamolls del delta del Ganges però molt adequada pel tràfic marítim, i de seguida es va dividir en dues àrees ben diferenciades: la europea i rica, i la índia i pobre, coneguda com “la ciutat negre”. Quan als anys 60 es parlava de la deriva que prenia l’Hospitalet com a ciutat ultrasaturada i pobre, ja se la comparava amb Calcuta. Hi ha diferències, és clar. A l’Hospitalet no hi ha molta població estable al carrer, però si algun dia volguessin sortir tots els seus habitants a la mateixa hora, no trobarien espai per posar-hi els peus. Com a Calcuta. I d’això hi ha responsabilitats evidents. No és aquí el lloc idoni per parlar-ne, però hi deixo constància. Han aconseguit una ciutat gran, que no és exactament el mateix que una gran ciutat: la nostra Acollidora Calcuta.

Fixat el context, gens amable naturalment, ha arribat el moment de demanar-vos indulgència per l’univers que l’ocupa i misericòrdia pel continent. Comprensió per les històries i pietat per la ciutat. Només amb aquesta benignitat solidària, l’autor podrà seguir escrivint i la ciutat sobreviure...

(De la Presentació de l’autor)

Per adquirir el llibre adreceu-vos, si us plau, a info@mecenix.com.

Torna a dalt