Libros financiados con éxito

Edite su libro sin tener que pagar nada

El fil a l’agulla

Opinions, digressions i conjuntures (2006-2007)

Autor: Jesús A. Vila

El fill a l'agulla

Es tracta d’un recull d’articles sobre temàtica molt diversa, escrits entre els anys 2006 i 2007, per a ser inclosos en un blog molt actiu que l’autor va mantenir durant un temps. Després d’aquest recull d’articles l’autor, en un altre blog d’internet, va escriure una altra tanda, també sobre temàtica molt diversa, que està en preparació per ser editat.

Mostra d’un dels articles:

Almodóvar i els tòpics

Sembla que una de les grans dots que, indiscutiblement, posseeix el director de cinema Pedro Almodóvar és el domini de l’escena i no tant per les seves pel·lícules —que també— com per les previsions que fa del tempus dramàtic en els seus films i en la seva vida. En aquesta recent entrega de Globus d’Or una oportuníssima grip li va impedir veure en directe com li arrabassaven algun guardó, de la mateixa manera que fa uns quants anys no va assistir als premis de l’Acadèmia Espanyola en previsió que no li fessin els honors que es merexia, com així va ser. Almodóvar segurament és un gran artista, malgrat que a mi les seves pel·lícules no m’agradin. Però és un gran artista perquè ha fet de la seva afició creativa una professió milionària i de la seva dimensió de director mític un nom inqüestionable de la història del cinema d’aquest país. I per tot això s’ha de ser un artista.

A molta gent de la nostra generació que vam créixer en el franquisme més pollòs i rònec, ens ofenia la imatge tòpica de la sangria, la paella, la bailaora de flamenc i el torero com a signes d’identitat d’un poble, que va ser el primer que es va aixecar en armes a Europa contra el feixisme galopant, i que va saber perdre i refer-se entre la misèria interior i la commiseració externa dels que no havien ajudat gairebé gens a que les coses fossin d’una altra manera. Després —bastant després— vaig descobrir que el franquisme també havia buidat del contingut poètic i de la seva categoria gastronòmica, aquells elements peculiars que se’ns van fer tan odiosos a força d’identificar-los amb la dictadura. Quan van deixar de ser tòpics, vaig començar a assaborir-los amb tota la seva intensitat i vaig acabar estimant l’essència poètica i punyent del cante hondo i l’expressivitat frenètica i sensual del flamenc. Amb Almodòvar he de confessar que estic en la primera fase i començo a dubtar que a aquestes alçades la superi amb èxit.

És a dir, acabats els tòpics del torero i la pandereta, els tòpics del marginalisme general, prostitutes, drogadictes, txulos, travestis i tots els etcèteres llastimosos i miserables, fossin tendres o simplement canalles, em costaven d’empassar. Les xacres de la humanitat, malgrat siguin vistoses, divertides o simbòliques, no m’acaven d’agradar i encara menys que se’ns intenti confondre entre el que és normal i el que és frívol, freaki o marginal. Entenc que Almodóvar hagi trobat una bona  veta i que el seu olfacte i les seves passions l’hagin portat a xalar dels abismes, però a mi m’agrada la llum del sol, els espais oberts i els ambients de colors vius i brillants. Ara em diuen que també Almodóvar ha evolucionat i que les seves pel·lícules toquen altres fibres perquè el manxec és un talent. No en tinc dubtes, però abandonar el “malditisme” com ell ha fet li hauria de comportar entendre que ja no tindrà tants premis, ni serà tan admirat (i assistir també a les sessions de perdedor). La normalitat no cotitza, perquè el país sembla que enyori els tòpics. I és que la petjada del ferrolà sense escrúpols, va ser molt més fonda del que ens imaginàvem.

Per adquirir el llibre us podeu adreçar a la botiga d'AnimaMecenix o bé a les adreces de correu info@mecenix.com o ambar@periodistes.org.

Volver arriba